Piz Badile - Cassin

Administrador   3 Agost 2009 01:02:08

Amb el sons del bosc, de la font de Santa Eulària de Roquetes, embolico un altre Drum i repasso mentalment els quatre primers dies de les meves vacances. Una moguda meteòrica, eficaç i amb tota la salsa alpina amb l'amic pau.
L'aventura, que comencem a l'aeroport de Malpensa a on llogàrem un 'piccole auto' que ens ha de dur a Bondo i Vall Bondasca.
Un fort camí, molt ben arrengat, ens porta al refugi de Sasc Fourà. D'ambient acollidor i regentat per una dona que és tot cor. Cabell llarg, de to gris-blanc i recollit amb un coletero, una cara arrodonida amb ulls bondadosos i amb cos fornit, em recorda a la jefa de la tribu. Complementa a l'ambient, duges noies ben maques, que li ajuden. La més joveneta, amb cara d'àngel, l'altra amb una mirada picarona, que ens reconeix per la llengua i que fins i tot, articula algunes paraules en català.


Procedim a l'afiliació al llibre i quan escrivim, ratifiquem el que la jefa ja ens ha adelantat. Cinc son les cordades que l'endemà i seriem a la Cassin. La resta del personal, gairebé tots a l'Espigolo Nord. Durant el sopar fem càbales de quines són les cordades que ens faran companya a la via. A les quatre diana i quasi tornem a ser els mateixos que per els sopar. Ara ja no ens importa qui va o no. En acabar d'esmorcar, tothom acabant els preparatius, poques paraules, frontals al cap i cada un amb els seus pensaments.
Un seguit de llums en moviment, dibuixa ja la línia del vial que hem de seguir fins el nostre destí. A l'alçada de la primera bretxa, camí del refugi Sciora, veiem que alguns tiren per aquesta. Suposem que volen fer l'entrada original, per la glacera del Cengalo. Nosaltres portem consells de companys que ja han estat i fem l'entrada per la segona bretxa. Considerem que és molt més neta i directa.
Un cop a la bretxa, un glop d'aigua, deixem grampons i ens guarnim com escaladors per la festa que tot just comença. En dos llargs i un ensamble arribem al peu del díedre Rebuffat. Aquí coincidim tres cordades: suissos que han començat el díedre, polacs que han arribat des d'una altra banda i al mateix moment que nosaltres. Suposem que hi ha una cordada per davant de tots i creiem que nosaltres serem la quarta. De moment, veiem que ens ha tocat fer aquest viatge amb els polacs. Son poc comunicadors, encara que no tenim cap problema.

En arribar al never central, que ja no existeix, la via es torna més dreta i més obligada. Divisem la zona de sostres i una de les cordades precedents, fent una R a la punta d'un sostre. Sona a embarque. Els polacs i nosaltres ho tenim clar. Cal seguir el díedre durant vint-i-cinc metres i abans dels sostres sortir a la dreta per un petit esperó i posteriorment per unes plaques un pel tombades. En Pau s'ho manega amb soltura, encara que justament aquest llarg i de llarg, és el més difícil i menys equipat.


Ja al darrer terç de la via, tinc la sensació d'estar en una paret diferent de la que hem començat. El sol ja ha girat totalment i la presencia d'aigua a les fissures i xemeneies ens porta un ambient molt mes sever. El denominadors comuns a la resta de llargs seran les cordes regalimant, mans fredes i tota la roba a sobre. Tot i això, a les xemeneies suar de valent i arribada a la R tot calent.

Optem per la sortida directa i anant seguint les R's amb bolts, així estalviem tirades i possibles embarques. No és moment de romanços i volem acabar ràpid. En sortir veiem els polacs que han optat per baixar directament per l'Espigolo N. Son les sis de la tarda i sabent quan de llarga es la baixada diem entre nosaltres que 'aquests casquen bivac a la cresta'. A nosaltres, però, encara ens queden cinc llargs, entre blocs i abismes abans d'arribar al cim.

Per fi, el nostre petit regal, el cim i tres enclavaments. La piràmide, base de helicòpter i el bivacco Redaelli Alfred. Una parella que ha fet l'Espigolo son els únics ocupants del bivacco i allà ens presentem nosaltres per trencar l'encanteri d'aquests enamorats. El localet que ens dona alberge, a modus de llauna, te cabuda per a sis sardines de tamany mitjà. Es a dir, una persona una mica corpulenta, segurament tindria problemes per canviar de posició per dormir. Autèntiques maniobres de malabarisme i control.



A les 6:30, angoixat per l'espai reduït, no puc més, poso el peu a terra, i en uns minuts, tothom ja està en moviment. Unes barretes, dàtils i jo afegeixo al menú, un xut de cafeïna 300mg. Mentre acabem el fugaç esmorcar comentem la nit. pau em refereix els malsons continus de baixar tota la nit per l'Espigolo, jo la claustrofòbia i la tos de la noia que ens acompanyava.

Amb un fred intens, ens fem la foto de rigor a la piràmide. Toca desfer els cinc llargs del dia anterior i afegir uns quants ràpels (vam perdre el compte), desgrimpades i travessies, durant prop de vuit hores, per rescatar els nostres estris que vam deixar el dia anterior a la bretxa. Una nota de tel dramàtica, durant el dia: Dos helicòpters fan presència a primera hora del mati. Un fa dos viatges per treure una cordada. Deduïm que és la cinquena cordada del dia anterior, que el darrer moment que els vam veure, hi eren al peu de les xemeneies faltant cinc llargs per la cresta.
En arribar al Ref. Sacs Fura, ple a vessar, busquem a la jefa amb l'idea de recavar informació del que ha passat. No era moment, massa xivarri i gent. Ens acomiadem de la jefa i de les ajudantes amb un càlid 'ciao'.

Ja un cop al piccolo auto, posem rumb a Itàlia, i al primer poble Vila de Chiavenna cerquem una pensió. Es justeta encara que tenim el que necessitem: dutxa, sopar i un parell de llits. L'endemà tindrem tot el dia per arribar a l'aeroport i el dediquem a fer turisme. Varenna, Bellagio, Como...... Encara que això ja és una altra història.



Ressenya utilitzada: Marcel Dettling
Refugi: Sasc Fourà
Bivacco: Redaelli Alfredo

25 de juliol de 2009   ++ fotos
Piz Badile / NE Cassin-Exposito-Ratti-Molteni-Valsecchi (1937)
fitxer urls(actualitzat juliol-2010)
pau i jesús

• Comentaris [14]