pot petit ...

En arribar a peu de via tenim tota la estona la sensació d'estar una mica en el aire. Veiem que el millor és que assegurem al primer des de la savina de la dreta, ja que la que serà R0 està situada en una rampa rocosa. Encara que en llibre de l'Hita diu que són dos llargs, veiem que recomana fer la primera reunió comuna amb la Parsifal el Màgic. I és aconsellable realment.




Allà, a la R1, trobem un parabolt que ens farà més segura l'espera, la resta podem triar espits que n'hi han un fum. Així, des de la mateixa, tens a la vista company per quan toqui el segon llarg. Fins aquí ens ha portat una rampeta fins al vicac de la primera lleixa. Per aquesta flanquegem cap a la dreta fins al primer espit. Total cinc espits, que superem en A0, i un bicoin que afegim al sortir en lliure.

quina guarrada, tu...
quina guarrada, tu...


En aquesta primera reunió, em crida l'atenció l'estat dels burins de la Parsifal; la posició que estan, prou rovellats, part del seu cos a l'aire i una xapa, dels mateixos, que sembla te moviment propi quan bufa una mica l'aire. Una línia paral·lela a l'esquerra de parabolts li confereixen al sostre un estat lamentable. El primer que se em ve al cap que això es campi qui pugui. No es podia buscar un acord amb el de la via veïna per fer les coses com cal?

inici del segon llarg
inici del segon llarg


Anem prou armats i encetem el segon llarg on cal treballar a fons ja des de la primera escarpia, li segueix una V, que no acabes de veure quan de clavada està i la savina seca, que ja fa anys que està així. Aquí cal apretar, no badar i anar a buscar el següent pitó, que a mi em va resultar prou lluny. Tres pitons més i dos espits fins al pèndol on tenim un mosquetó de ferro. Pendolem i anem a buscar a l'esquerra una P que, un cop superada, el company procedeix a treure la cinta per evitar fregament. Finalment una placa, amb una dèbil fissura ens condueix a R2.

tercer llarg
tercer llarg


Descarto amablement l'oferta del company per el següent llarg. Tu, que ja estàs calent i tal i tal....
Quaranta metros fins al cim entre placa i unes fissures poc definides. Metros intensos, que es deixen fer 'al gusto', fins al flanqueig de la, poc pronunciada, bauma superior amb passos aeris i bonics. Rampa final i zas! ja sabem que hi ha dins del morral...Intensa confitura.

= no cal pitons...
= no cal pitons...


02/09/2012 - Morral del Cavall/Grimejia - ressenya.net
Doble corda, 16 cintes, tascons i friend #0.3


langas i jesús

del Sergio, paret de les Bagasses

Els dies comencen ben tapats, tipus lleganyós i cagat, que diria aquell. El ritual consisteix en no tenir pressa, esmocar tranquil·lament i amb molta parsimònia fer els preparatius per posar-nos en marxa cap a les onze/dotze del mati. Amb fred de veritat i tapats quals tuaregs ens dirigim aquest cop a les Bagasses a la via del Sergio. Ni ella ni jo l'hem feta i que millor ocasió...
Mentre enllesteix el primer llarg, em va comentant el seguit de parabolts sense xapes que va trobant, i es clar amb l'espàrrec a la vista, fa yuyu. Certament, la part baixa de la paret està feta uns zorros. Caos de vies que es creuen, segurs petats, xapes desmuntades..., només li faltava la xarxa que han posat al túnel perquè no caiguin pedres a les vies del tren.

amb rasca d'alaska...
amb rasca d'alaska...

En dos llargs hem perdut de vista la penosa entrada, el sol ens atrapa i ens reconforta. Ja hem oblidat el dolor de dits de mans i peus, i toca gaudir de valent.
Anem mano a mano en els llargs(no en perdona ni un), i amb bon ritme. Plaques, diedres i més plaques ens deixen a la falsa feixa i encara tenim més ganes. Tot i així, mirem l'horari i no ens atrevim a tirar fins a la feixa. Son dos llargs i poc mes, però el caràcter de la via canvia i la roca no es tant ferma, i ho deixem estar per un altre dia. A baix ens espera el Marqués de Caceres amb ametlles i també de pas xerrem amb el fill del Hidalgo i la seva dona.

... al final, màniga curta
... al final, màniga curta


Dos de gener, via del Sergio fins la falsa.
Camalots i aliens.
Lola i Jesús

UN DIA DIFÍCIL

-Compte, compte, pedraaa!!!- crida el meu company, uns 20 metres més amunt.
En fraccions de segon, l'instint em diu que no tindré temps d'aixecar el cap, mirar per on cau el roc i apartar-me; així doncs, neguitós, m'arrapo a la roca esperant l'impacte d'un moment a l'altre i en qualsevol lloc del meu cos. Un cop molt fort i sec es produeix sobre el meu cap i la pedra segueix la seva trajectòria vertiginosa cap  al fons de l'abisme. El casc!. M'ha salvat el casc!.
-Estic bé, estic bé, una mica atordit, però em refaré aviat!.- crido per animar-los.
 
Avui promet ser un dia difícil.
 
Som als començaments de la via i ja estem perduts. En mig d'aquell mar de pedra, navegant sense saber massa cap a on, ens trobem en un punt en el que no veiem cap indici de  la continuació de l'itinerari.
Per arribar a peu de paret, hem hagut de baixar en ràpel per uns llocs salvatges, extraplomats, que sabíem que no podríem tornar a remuntar. Per tant, a partir d'aquí, l'única opció serà sortir per dalt després de 700 metres de dura ascensió d'una paret amb la roca molt precària. En un principi crèiem que aniríem depresa, ja que tant els meus companys com jo estem acostumats a escalar ràpids, però la dolenta qualitat de la roca fa que, en cada pas, temptejant i provant les preses, ens anem assegurant que allà on ens agafem sigui prou ferm. I si, a més, ens anem perdent?
El temps tampoc ens acompanya. Un vent gelat ens fa adonar de la forta negror que se'ns ve al damunt. Ja hi som, ja la tenim aquí. Una resplendor, el llamp que cau i comptem els segons fins a sentir el tró. Són 9 segons. Ara, encara és lluny, és a 3 kms.  Però sabem que aviat serem al mig de la festa i dels focs d'artifici. Hem de córrer, com sigui, però ens hem d'afanyar si no volem que ens agafi la tempesta amb tota la seva força.
Per sort, hem tornat a trobar l'itinerari, anem trobant les assegurances fixes i les reunions muntades. Hem agafat un bon ritme i aconseguim anar més depresa. Però això no impedeix que el darrer llarg de 40 metres l'acabem fent en mig d'una forta pluja i amb llamps i trons per tot arreu. És la "mascletà" total. Ens omple una forta pudor de sofre i els pocs cabells que ens queden se'ns posen de punta.
Per fi, ens trobem dalt del cim els quatre companys, sacsejats pel temporal. Hem de fer alguna cosa. Ara no podem baixar. Ens hem de posar fora de perill.
-Hem de llançar tot el material, tot el ferro lluny de nosaltres! -crida un, esgargamellant-se.
Lliguem tot el que portem a  la punta d'una de les cordes, la fixem i mentre els altres tres s'arrauleixen dins d'un forat de la roca, on només hi caben dos, jo agafo tot el paquet disposat a llançar-lo avall. En aquell precís moment, i això és el que després m'explicaran, ja que no me'n recordo de res, un llamp impacta a pocs metres de mi, l'ona expansiva m'aixeca i em rebolca per terra, llançant-me com si fos una titella. Quedo inconscient fins que els meus companys em recullen i em porten dins del petit forat bipersonal. He tingut una sort immensa. Podríem dir que he tornat a nàixer. M'hagués pogut quedar rostit com un pollastre.
Atapeïts com sardines allí dins, assistim a l'espectacle esgarrifós dels elements desencadenats. Llamps per aquí, llamps per allà, trons ensordidors, vents huracanats, pluja, després pedra.... la Natura està molesta amb nosaltres i sembla disposada a foragitar-nos del seu reialme.
 
Ja ho dèiem que avui seria un dia difícil, però tot està bé si acaba bé i mica en mica la tempesta va anar marxant cap altres indrets. Sortim  de la llauna de pedra, recuperem el material penjant de la corda i molt atordits però contents d'haver sobreviscut, emprenem el camí del descens.
Ara encara és aviat per fer-nos la pregunta:
-Els nostres ulls voldran seguir albirant altres horitzons?.
 
Sí, segur que sí, però en dies més fàcils.


Joan Miquel.