Gam de Diables‏

Diumenge passat varem anar a fer la Gam de Diables amb el Julio. Es la tercera vegada que m'hi enfilo i deunido el que ens va costar! La via no canvia el grau i cada cop tenim mes estris per facilitar assegurar-se i pujar... però noi, quina cansada! El dia va començar be, amb solet i bona temperatura, però es va anar girant vent i quan es va amagar el sol, varem passar una mica de fred. Es una obra d'art amb un traçat lògic... tot i franquejar un sostre! El primer llarg el vam fer per la placa de la dreta, equipada amb unes xapes que costa una mica de veure. La via original puja per una canaleta-diedre una mica descomposta i herbosa,. Es assegurable però estava humit i per la placa estava sec i amb aquestes xapes no ens ho varem pensar. No se de quina via deuen ser, son velles. Potser la Ray Ban... o una del Paca? Tant es. Un cop a l'alçada del arbre, es fa un flanqueig i amb un pas una mica acrobàtic, reprenem la via original  i una mica mes a munt, a peu del diedre fissurat trobem la primera R.




Els dos primers llargs estan una mica descompostos, tot i que s'aguanta tot. Degut a les repeticions ja ha caigut tot. Però s'ha de vigilar. Les reunions estan amb parabolt i cadena amb anella i també en trobem bastants a cada llarg, allà on originalment hi havia burí. Algun espàrrec sense xapa denota que algú s'ha pres la justícia per la seva ma, traient alguna xapa de més que els reequipadors van afegir. 

A partir d'aquí trobem claus vells, algun parabolt i moltes possibilitats d'assegurament amb friends i tascons. La R 2 es una cova ideal per fer un vibac! Fins la R 4 els diedre fissurat segueix amb aquesta tònica, amb un grau de IV+ a V+ d'escalada típica montserratina, aprofitant la fissura per assegurar-te i les preses a banda i banda del diedre per enfilar-te espaterrat. Marquen un A0 per allà que ho varem passar en lliure, al veure-ho factible, sortint potser algun passatge de VI .L'entrada a la R4 esta molt descompost. Es allò que en Joan Miquel diria "un fang bo"... Sort que penja una corda podrida de la R que tranquilitza una mica.



El següent llarg va a buscar el desplom que et deixa a sota el sostre, molt impressionant. Abans del desplom hi ha una taca negra inconfusible que ens dona una mica de batalla al estar humida. El Julio vola. Ho torna a provar i descobreix que es millor fer-ho a pedal, gracies a un cap de burí que no va veure en un primer moment. Aquest jovent valent, criat amb els conceptes de la Pepsi Max, l'adrenalina, lo extrem, els vídeos Red Bull i la ignorància del mite heretat del alpinisme clàssic, en que caure era dramàtic i perillós, sembla que els hi agradi hi tot, com un al·licient més a l'escalada!




El flanqueig per sota el sostre li posen A0 i V. Es fa tranquilament. La R d'abans de fer el sostre no cal muntar-la. Amb una cinta llarga i cosint amb una mica de gracia, li foto directa al sostre i no tinc cap problema de fregament; be, potser una miqueta, però val molt la pena doncs guanyes un bon temps. La sortida del sostre per entrar a la R te molt bon canto i a demès es rampos.
Queden dos llargs guapissims, el primer més facil, amb una mica d'aleje però amb roca excel·lent. El segon es pot fer resseguint la fissura mig amb lliure mig amb A0 o be per la placa de xapa a xapa... una mica expo però es fa. El Julio va optar per la fissura.



L'ultim em va deixar una mica acollonit doncs surts de la R per un terreny fàcil però no hi ha res! A uns 15 m hi ha una xapa (que vaig veure després) i ja t'agafa aquell suor fred que has de templar. Uns metres a l'esquerra, amb clar flanqueig en diagonal, hi ha la R de la Sanchez. Quant vaig veure l'estalvi que em representava, no vaig dubtar ni un nanosegon amb anar a buscar-la. A mig camí fins hi tot vaig pogué posar un alien en un forat. Li posen IV, però fa bastanta por, doncs una caiguda tonta seria fatal. Sense parar-me, segueixo la ristra de parabolts inox fins l'aresta del cim, on suro al sol a muntar la última R.

Amb el fred que feia no varem fer ni cim. Un llarg flanqueig fàcil per tota la cara sudoest ens estalvia el cim. No hi ha res i si caus et mates, així de clar... però es caminar per una mena de repiseta, amb una ma tocant la pedra. Al final es posa una mica mes difícil, fins hi tot creues unes reunions... i tu per allà sense cordes! Per pensar-ho una mica i buscar una opció millor.
Tot plegat un dia guapissim.

resse d'en JJ, per si us he fet agafar ganes, que no la tingueu que buscar...

langas

• Comentaris [0]

Doblet ben aprofitat a la Plantació‏

Aquest diumenge passat es tractava de trobar un forat de bon temps, perquè la Sílvia pugui coneixer una nova zona per ella, que és la Plantació. Vam triar un parell de vies que estan molt bé per fer un primer contacte amb aquest simpàtic racó de Montserrat, que és completament invisible des de qualsevol lloc a peu de muntanya. Però un cop superat la primera pujada, deixant a la nostra dreta primer la Pastereta i després la Placa Tòtem, de seguida se'ns obre tota la multitud d'agulles i agulletes d'aquesta zona, com si d'una plantació es tractés.
 


La primera que vam escollir va ser la Territori Dakota, a la cara oest de la Roca de Sant Cugat (error tàctic greu, mea culpa... vam passar un fred considerable al principi, perquè la placa encara estava a l'ombra i feia un vent que ens feia tremolar a un bon ritme. No obstant, la Sílvia s'ho va agafar com una escalada hivernal i no es va deixar intimidar per una mica de fred. A més, per les pluges dels dies anteriors, el peu de via i tota la primera tirada estaven plens de terra que havia caigut des de la canal de més amunt, i havies d'anar amb compte per no relliscar. Jo em vaig demanar la segona tirada on falta el primer clau de la fissura, i on pots assegurar bé amb un friend petit del semàfor, i després amb el taronge (o Camalot 0,75).
La tercera i última tirada supera elegantment un llavi amb un pas on s'ha d'apretar una mica, però el pas està molt ben protegit. Arribant al cim van caient pedres, vigileu de no apedregar el comany que us assegura amb bona fe...
La baixada es fa des d'un ràpel d'uns 20 m cap al nord fins a un collet, deprés cal flanquejar cap a l'oest i buscar el corriol que et torna a deixar a la canal principal, després de passar per alguna que altre zona on cal fer el jabalí.


 
La segona via ja la vam escollir en ple sol, perquè ja en teníem prou d'escalar a l'ombra i amb vent... Vam triar la Infinity, una via igualment guapa de placa, amb una primera tirada on s'ha d'anar amb els peus fins per arribar a la primera xapa, i la roca és d'aquesta que s'ha de vigilar una mica, sense ser trencada o dolenta en cap moment.
La segona tirada, en canvi, presenta una roca grisa excel.lent, amb foradets i cigronets que permeten una bona adherècia pels peus i prou bones mans.
També aquí, la tercara tirada té un pas que supera un altre llavi amb un cop de gas, igualment ben protegit per no haver de patir gens. Abans del cim es pot fer una tercera reunió si es vol, per deixar una canal de terra com a curt tram per arribar a dalt, on només val tirar d'abres i resar que la terra no marxi sota els teus peus...
 
La baixada es fa des d'un arbre en un ràpel llarg (penso que no són més de 50m, però nosaltres anàvem amb cordes de 60 i no ho voldria jurar) per la paret est, tot just on passa la via Somiatruites... que encara està pendent de visita. Si no fos per la primera xapa que està altota, ja ens hi hauríem posat fa temps, però impressiona una mica el tema.
 


Resum: 8.4.2012 Plantació (Montserrat)
 
Via Territori Dakota
uns 100m de via en 3 tirades, màxim obligat V+, en lliure un pas de 6a
Va bé portar un parell de friends petits-mitjans per l'inici de la segona tirada, resta amb equipament excel.lent
 
Via Infinity
uns 100m de via en 3 o 4 tirades, màxim obligat V+, en lliure també un pas de 6a
Només calen cintes exprés, encara que es pot posar algun friend petit abans d'arribar a la primera xapa de la tercera tirada.
 
Companys de cordada: Sílvia/Wolfgang
 

• Comentaris [1]

Doblet clàssic a Sant Benet‏

Dissabte passat, l'amic Martí ens va convèncer per posar-nos en unes vies típicament d'estiu, ja que són cares est, tirant a nord. Però l'elecció va valdre molt la pena, vam poder fer dues vies obertes per uns dels escaladors de més renom tant a Montserrat com a d'altres parets, que són l'Anglada-Guillamón a l'Elefant, i la Cerdà-Pokorski a la Prenyada. I resulta que les dues vies són una petita joia cadascuna, representant tot l'esperit de l'escalada clàssica montserratina en unes poques tirades.



L'Anglada-Guillamón consta de tres tirades (originalment quatre). La primera d'elles comença amb una canal d'arbres i roca a vigilar, tipus Puigmal del Cavall. Després passa a placa, per entrar en la primera reunió en una bauma ben grossa i mega- còmoda. La segona tirada comença amb una xemeneia estreta que requereix una bona tècnica, sobretot perquè s'ha de fer mig en diagonal, anant sempre cap a l'exterior... amb tot el pati a sota! És molt impressionant. Aquí els nostres nervis, i en especial dels que no estem gaire avesats en la bona tècnica de xemeneia, ja es va posar a prova. Motxilla penjada al boudrier, si en portes... perquè si no, no hi passes.



La reunió intermitja no es fa, sinó es continua amb el tram d'artificial, farcit de claus de l'època, rovelladíssims però aparentment prou resistents. La ressenya posa A2 o 7a, però nosaltres només portàvem un estrep i anàvem prou bé. Excepte el Martí, que ni estreps no A0's... encara hi ha classes! L'última tirada ja és gairebé de tràmit comparada amb l'anterior, i mena directament al cim.
La via es troba restaurada amb parabolts del 8 (reunions del 10), excepte els claus del tram d'artificial, i alguns altres a les tirades. Col.loquem també algun friend mitjà, i algun tascó.
La baixada és ràpida, primer un ràpel de 25m i després per una canal ens plantem a peu de la cara est de la Prenyada en un no res.



Allà ens espera la Cerdà-Pokorski, una altre via genial, encara que ben diferent de la primera.
La seva primera tirada és una escalada senzilla en diagonal amb roca a vigilar de vegades; es poden llaçar un parell d'arbres si es vol. La segona tirada comença en una fissura neta que es pot equipar a gust amb friends petits-mitjans i/o tascons, per passar després a una placa fineta. L'empalmem amb la tercera tirada que és una placa que es redreça cada vegada més fins arribar a 6a, entrada a la reunió per un petit flanqueig fàcil. La tercera tirada és la cirereta de la via; vista des de la reunió no sembla tant difícil, però un cop hi ets és com si els gran còdols desapareguessin, i a més la paret t'escup. Està farcida de claus i espits i es pot fer tot en A0 o A1e, però en lliure requereix un bon esforç segons el nostre mestre, 6b o més. La quarta reunió és molt còmoda, tot al contrari de les anteriors, que són força penjades i incòmodes. L'´ultima tirada també és divertida, comença amb un muret que requereix un bon cop de gas per situar-se en una zona ja més ajaguda. Aquí no hi ha cap xapa ni clau, es pot col.locar algun tascó, o llaçar merlets.
L'equipament d'aqusta via és més vell, claus potser també originals, i espits vells però en molt bon estat.



Resum: 31.3.2012 Sant Benet


Via Anglada-Guillamon, Elefant
120 m de via en 3 tirades, màxim obligat 5+/Ae, en lliure 7a
Via restaurada amb alguns parabolts prims, reunions amb parabolts grossos.
Material: 16 cintes exprés, millor llargues, joc de tascons, friends fins al Camalot nº 1



Via Cerdà-Pokorski, Prenyada
150 m de via en 5 tirades, màxim obligat 5+/Ae, en lluire 6b(+)
Via equipada amb claus i espits, reunions de dos espits.
Material: 12 cintes exprés (16 mínim si s'empalmen les tirades 2 i 3), tascons i friends petit-mitjans fins al Camalot 1.



Per les dues vies fem servir les ressenyes de l'Escalatroncs, gràcies per la currada!
Companys de cordada: Martí, Sílvia, Wolfgang. Les fotos són de la Sílvia, gràcies per deixar-me-les!
No cal dir que les recomanaria del tot aquestes dues petites joies, oi...?

• Comentaris [1]

Estem molt contents....

jesús

• Comentaris [3]